SOBRE LA VIOLÈNCIA DOMÈSTICA

Cap als anys 50, una noieta del sud va venir a Barcelona a guanyar-se la vida per donar de menjar a la seva família. Va conèixer un noi ben plantat, de bona família, amb una bona posició. Preparaven casar-se però ella volia pis propi, així que va tornar al poble fins que el seu promés comprés una casa. Ell va accedir per no perdre-la. Va venir el primer fill massa aviat, que ella no volia, peró que a canvi li va obrir les portes a una torre en una urbanització elitista. Alló valia la pena, va venir el segon fill, joies, abrics de pells.... tot alló que havia somiat. El seu marit estava entrampat per donar-li tot alló que ella demava, enamorat i cec. El fill gran a l'edat de 6 anys, va veure com els seus pares discutien i la seva mare insultava i pegava al seu pare fins deixar-lo estés a terra sagnant pel nas i l'orella. Creia que era mort. L'excusa davant dels avis i la gent era que el pare s'havia fet mal amb uns rosers......

Des d'aquell moment, va ser inclós dins les baralles, insults i cops dels pares. El pare va perdre la feina per no poder cobrir les despeses a què la seva dona l'obligava. A partir d'allà va venir la decadència: els insults eren més durs, més freqüents, les pallisses al pare eren diàries. Aquell home, que no va saber-se imposar mai, va caure en l'alcoholisme que, amb els anys el va convertir en una ombra d'aquella persona intel·ligent i treballadora què havia estat temps ençà.

La seva dona va tenir un nou fill i va decidir que l'home era el pare i que ella no pensava treballar més.

Aquell home, al qual no se li comprava ni tan sols roba interior que canviar-se, perquè no s'ho mereixia va entrar en una espiral infernal. La societat el rebutjava i el pàries com ell només vivien d'entrampar-se per beure's els diners i portar alguna cosa a casa. Era més fàcil no recordar a l'endemà la humiliació a la que se l'havia sotmés per part de la dona a la que encara estimava amb adoració i els fills que quedaven a casa.

Cada anirversari, cada Sant Jordi, cada setmana ell li portava un detall a la seva dona que aquesta llençava a les escombraries adduïnt que "ella no volia merdes".

Quan, al cap de molts anys, el seu fill gran el va portar, gairebé a la força i enganyat a un centre d'alcohòlics, després de molt negar-s'hi, es va ensorrar i va esclatar en un plor escruixidor dient tan sols: "jo em pensava que ningú em volia" Aleshores tenia ja 60 anys.

Va intentar-ho, però era impossible soportar els insults i cops diaris, així que hi va tornar.

Per sort per ell, morí als 64 anys, després d'una vida plena de vexacions, insults, i cops, en la que ell només volia una cosa: estimar amb bogeria a la seva dona.

Perquè no vares marxar del seu costat?, perquè vares estimar tant com per no denunciar?
Ens veiem al cel!!!!!!

Aquest relat és una història certa que, suposo, moltes famílies han viscut i no estem parlant d'un fenòmen nou, ja fa molts anys que els homes sofreixen.