Experts legals i associacions d'afectats opinen sobre un tema polèmic
Custòdia compartida: mentides i veritats d'un tema complex
5 de Març de 2009
Xavier Prera.- La voluntat del Govern de modificar el Codi Civil ha provocat reaccions oposades. La gran polèmica és la custòdia compartida. Cal legislar? Quins drets té cadascú? Quins arguments esgrimeixen partidaris i detractors?
La custòdia compartida no és només un concepte, és també una manera de veure el món, les relacions de parella. Però darrere de les aparents innocències i d’actituds que semblen sinceres, hi ha persones que busquen la trampa per aconseguir les condicions més avantatjoses, oblidant el que realment importa: els nens.
Aquestes trampes són bàsicament dues, tot i que no hi ha estadístiques clares. La primera d’elles és la d’aquells pares que pensen que si aconsegueixen la custòdia compartida no hauran de pagar pensions a la mare perquè tindran al nen les mateixes hores que la mare.
S’encarrega de desmuntar aquesta teoria “egoista” és Antonio Rubio, president de la Secció de Drets Matrimonials del Col·legi d’Advocats de Catalunya, qui afirma que en aquest tipus de judicis existeix la proporcionalitat, es a dir, que un pare no deixa de pagar la pensió per tenir la custòdia sinó que això depèn dels ingressos de pare i mare.
“Si el pare guanya 5.000 euros i la mare 1.000, per molt que hi hagi custòdia compartida haurà de seguir pagant una pensió”, afirma. El mateix passa amb la vivenda; en última instància són els ingressos el que decideix.
La segona trampa: acusar el pare de maltractaments
La segona ‘jugada’ que existeix en aquest tema és la d’aquelles dones que, suposadament, s’inventen maltractaments per aconseguir la custòdia dels fills i que el pare hagi de pagar una pensió “molt important” sense poder veure els seus fills.
Entitats com l’Associació de Dones per la Igualtat i la Custòdia Compartida (ADICC) o la de Pares Separats de Catalunya afirmen que aquesta pràctica està molt estesa i que tenen dades que ho confirmen. Inclús afirmen que tenen xifres que arriben al 70%.
Hi ha d’altres, però, que sostenen que aquesta teoria no té cap sentit. Es tracta de gent com Montserrat Tur, membre de l’Associació de Dones Juristes de Catalunya, qui sosté que el darrer informe del Govern espanyol diu que “aquest delicte és un dels que té menys denúncies”.
Tur, que ha treballat tant a l’administració pública com en diferents associacions i que coneix bé el tema, afirma que la major part de les separacions són de mutu acord entre els dos cònjuges i, en canvi, hi ha “poques custòdies compartides”. Això vindria a demostrar que tampoc hi ha tants pares que vulguin tenir els fills al 50%.
Un model de societat darrere
“S’ha de ser realista”, afirma Tur, “i saber en quina societat vivim. Hi ha pares que, afortunadament, ajuden les seves dones i passen molt temps amb els fills, però encara n’hi ha molts que no”. I aquí radica el perill de la custòdia compartida, en aquelles persones que la demanen per diners.
També hi ha opinions com la de la Núria Sauné, presidenta d’ADICC, qui creu que la societat “és prou madura” com per assumir el canvi del Codi Civil en aquest aspecte.
En qualsevol cas, es tracta d’un tema controvertit, que genera opinions molt dispars i en el que el Govern ha volgut intervenir. Alguns l’acusen d’entrar als menjadors de les llars, d’altres el feliciten per adaptar-se al segle XXI.
Però, més enllà de la legislació que puguin aportar les administracions, la clau la dona Tur, de l’Associació de Dones Juristes: “cada família és un cas; per tant, està bé establir quins són els efectes en cas de ruptura però després s’ha d’estudiar cada situació per no caure en tòpics”.
2 comentaris:
Tinc el meu procés en apel·lació. La mare treballava fins quarts de nou tard i guanya el doble que jo. Vaig cuidar els nens constant matrimoni les tardes. Vaig demanar guardar legal per conciliació familiar -sóc funcionari- i surto a les 3, vaig aportar documents oficials i declaracions. La mare no va demostrar res i va admetre menti al judici. Conclusió jo al carrer sense custòdia ni vivenda i pagant hipoteca, pensió i rellogat. Ara estic al astracisme perquè una jutge a violat els meus drets constitucionals per descriminació de sexe. No confio en la audiencia provincial però els mitjans de comunicació haurien de ser els denuncians d'aquestes práctiques judicials que no son objectius en les proves només miran de descriminarnos. Prou!!! Televisions i periodístes ajudeu-nos
Estic separat de fa aprox. 2 anys i amb sentència judicial de fa aprox. 1 any. No va haver-hi manera d'entendre'ns amb el règim de visites i/o custòdia compartida. Em volia fer signar una "declaració amistosa" ambigua (textualment hi posava: "podrà veure el pare el seu fill sempre que vulgui llevat de situacions i/o moments que es rescindirà les visites quan la mare ho cregui oportú".
Crec fermament que la custòdia compartida (50%) és el millor per a les criatures (llevat de situació no apte ja sigui per part del pare com de la mare) per créixer el petit (en el meu cas és un nen) amb uns referents i pilars ferms. Impedir això, implica estar sota el prisma de la gelosia i/o ràbia. Negar una evidència i pagar un "psiquiatra" perquè així ho declari és jugar impunement amb la vida i el creixement equilibrat del fill.
I em refermo en aquesta postura de la custòdia compartida pel que he viscut i visc durant aquest temps d'estar separat amb un nen. Com a mostra d'això que dic: se'm cau l'ànima al terra quan veig al meu fill plorant per una situació (demostrant sentiments) i l'altra part actuant despòticament i sense sentiments titllant-me de no pensar pel bé del nostre fill i obligar a que s'ejecuti la sentència escrupulosament.
N'hi ha moltes més d'anècdotes que no es poden transcriure aquí. Ara, el meu fill ho va assimilant més però ha hagut de patir per la inflexibilitat de l'altra banda (vinguda per la irracionabilitat que dóna la ràbia i la gelosia). Però cada dia que passa, cada vegada serà més difícil en quan a assimilació de la compartida perquè s'està fent els seus pilars i els seus referents.
Per cert, el meu fill té actualment 3,5 anys. Cada dia que passa, veig més mal per al meu fill el desequilibri en quan al temps que està amb un o amb l'altre. No crec que sigui molt petit per tenir la compartida però tal i com m'han dit alguns que estan a favor de la compartida que millor esperar. No ho comparteixo; per això lluito ara i lluitaré fins que tingui la compartida pel bé del meu fill.
Publica un comentari a l'entrada