dimarts, 7 d’octubre de 2008

CARTA D'UN PARE AL SEU FILL


T'anyoro. I anyoro sentir ta veu, mirar ta mirada, olorarte els cabells i besarte les galtes... Anyoro els estius estirats sota el sostre de la nit farcida d'estels, contant els núvols i descobrint al cel velles històries de pirates. Anyoro els acudits, els esclats de riure, les cançons i els somriures innocents.

T'anyoro. I anyoro l'embat de la mar colpejant-nos la cara.... la mar, la nostra. La dels rostres curtits pel salnitre i l'aroma a Mediterrània. La dels crancs i les capbussades a la recerca de caragoles, la que has après a estimar amb jo, aquesta amant que sempre duràs a dintre, més enllà del temps, la que de per lluny que te'n facis, mai no oblidaràs.

T'anyoro. I anyoro la xocolata escampada pels llavis, i l'orenga omnipresent al racó dels fogons. Anyoro el record de les nits amb la Ventafocs, les de "papi tinc por", les llargues matinades i els malaïts malsons. L'amor de pare, de fill, de qui t'estima més? Les llargues marxes urbanes, els vaixells malparats per mil i una batalles, i fins i tot els per què en Bobby?

T'anyoro i no puc fer més que anyorar-te. Quan no hi ets, quan hi ets absent, quan et sento solitari en la distància, quan em demano què faràs, amb qui, si ets feliç, si ho diràs o si en parlarem quan vinguis, amb la por que li he agafat als silencis.

P. Martí G.

1 comentari:

enric ha dit...

Una carta preciosa!. Per desgràcia som molts els pares que ens sentim així i anyorem a cada intstant a els nostres fills als que estimem i dels que estem lluny pel sol fet de ser homes.
Una abraçada!