dimarts, 10 de febrer de 2009

Carta d'un pare al seu fill - Bcn 2009

Estimat fill:

Segurament et sorprendrà rebre aquesta carta després de tant de temps sense tenir relació amb mí. Avui fa 25 anys que la teva mare i jo ens varem separar. Tú tenies llavors 6 anyets i per mí eres la llum de la meva vida, pero vaig tenir la mala fortuna de que les Lleis aquí a España no estaven gens ben fetes i, per molt que ho vaig intentar, res va fer posible que poguessim tenir una normal relació de pare-fill i, mica en mica, et va anar apartant de mi fins que va arrivar el punt que tú mateix ja no volíes veure’m.

Han pasat 25 anys i jo, com cada dissabte, estic a la Plaça Catalunya amb tots els pares que es troben en aquesta mateixa situació, protestant per unes Lleis de Familia que a qui menys proteigeixen es als menors. Constantment es veuen cares noves amb expressió de sorpresa i por per tot el que els hi està succeint i, com a molt, troben el suport de molts altres que estàn en la seva mateixa situació.

Amb el temps vaig arrivar a convence’m que ja no em sería possible fer res per a recuperar-te i vaig decidir seguir lluïtant perquè a tu, quan fossis gran, no et passés el mateix que a mí.

Sí que es ben veritat que hauría pogut o hagut de fer molt més. Segurament si tots haguessim anat a una, ja que erem molts els afectats, si haguessim estat capaços de ser una multitud i de fer totes les accions que s’ens propossaven, per contundents que fossin, hauríem fet canviar la mentalitat dels nostres dirigents, però molts de nosaltres l’únic que varem ser capaços de fer era anar algún dissabte a la Plaça per donar la volta amb la pancarta de la Custòdia Compartida i esperar que d’altres persones, elles soles, aconseguissin resoldre els nostres problemes.

Com he dit abans, avui fa 25 anys que soc a la Plaça i cada dissabte apareixen cares noves, pero avui ha vingut una nova àvia i, la veritat, es que aquella cara em resultava familiar. I tant que m’era familiar!!. Era la teva mare que venía desolada per que la dóna amb la que tú t’havies casat havía desaparegut emportant-se els teus fills i no sabía a quin País estaven.

M’ha fet pena. I no per la teva mare que ja va aconseguir aniquilar qualsevol sentiment envers a ella, sinó per a tu. Mai a la vida hagués volgut que tu passessis per aquest mateix sufriment que, durant tants anys, había passat jo. Pero ara es temps de descansar i deixar la Plaça. Li paso a la teva mare l’honor de poder passejar la pancarta per la Plaça. Ara serà ella qui haurà de lluitar contra les injusticies d’unes dones que el que menys els interessa es el benestar dels nanos i pel dret d’aquets a tenir un pare. Sé que tú també et deus estimar als teus fills com jo t’estimava a tu i que, de mica en mica, t’hauràs d’anar acostumant a acabar perdent-los per sempre.

També t’he de dir que jo mai més vaig tenir valor de tornar a ser pare, especialment perqué econòmicament no em va ser posible, ja que fins fa pocs anys encara estava passant la teva pensió d’aliments i pagant l’hipoteca de la casa a on vivíes amb la teva mare. La dona que vaig coneixer i que tant m’estimava tampoc és ara amb mí. Es va anar cremant de tant lluïtar pels meus drets i va acabar arruinada ajudant-me perqué jo pugués seguir vivint i pagant les minutes de tots els Advocats que vaig haver de contractar sense éxit. Sento molt no haber estat suficientment valent per lluitat per tú, no ho he vist fins ara. Només em queda dir-te que jo mai t’he oblidat i, a la meva vellesa, sempre recordaré els sis anys que vaig poder gaudir del meu fill. Un petò i sort.